dimarts, 25 d’octubre de 2011

BIBLIOWEBGRAFIA

ARTÍCULOS DE TOCADOR
COIFFURES
HISTORIA DE LA PELUQUERÍA: EDAD MEDIA
HISTORIA DE LA PELUQUERÍA: SIGLO XIX
HISTORIA DE LA PELUQUERIA: SIGLOS XX-XXI
HISTORIA DE LA PELUQUERIA
ROMA: EL PEINADO MASCULINO
PEINADOS Y PELUCAS DEL ANTIGUO EGIPTO



ARA llegim, diari Ara, suplement, 04/10/2014; pàg. 49, diu:
(llibre) NO-FICCIÓ
Història descabellada LUIGI AMARA Anagrama
Fer un retrat de la civilització occidental a través d'una perruca és una tasca aparentment complexa, però alhora aficaç. Artificial i aparatosa, sinònim de poder en altres temps, és el centre neuràlgic d'Història descabellada de la peluca [en llengua espanyola*], un llibre ple d'humor i paròdia, però que no rebutja la profunditat. Una successió d'anècdotes que porten a la reflexió de la mà de Luigi Amara, assagista, poeta i editor, que es defineix com a passejant.
*Nota de l'ucronita autor d'aquest web: La llibreria Ona de Barcelona va tancar fa temps, i ara ha tornat a obrir, per les dificultats de vendre obra de no ficció en català... i es nota. Qui es dedica a les Ciències Socials (la Història de l'Art ho és) té veritables angoixes per aconseguir textos en la llengua d'Andreu Nin. Se suposa que amb la constitució de l'estat-nació català, això es corregirà i lectors, llibreries, editors i traductors es podran guanyar bé la vida, i no cremar-se les celles i la butxaca, editant, de vegades, veritables porqueries de ficció. Cal compensar la balança.

Una imatge d'internet modificada, els dòlars (euros) pesen més que un llibre que ha tardat 4 anys en traduir-se al català
-oOo-

Emmanuel Carrère. El bigoti. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Barcelona: La Breu, 2014, 157 pp.

El tall de la navalla

Si atenem a l’extensió, potser El bigoti sí que és una novel·la, en sentit estricte. Tot i que una novel·la relativament breu. Però no hi ha cap dubte que els mecanismes que hi posa en funcionament són els propis del conte o de la nouvelle. Des de la primera oració del text, una pregunta tan aparentment innocent i quotidiana com un “Què diries si m’afaités el bigoti?”, Carrère ens fa entrar en un món propi, redó, tancat —la famosa bombolla de les teories sobre el conte de Cortázar— que davalla a un ritme endimoniat cap a un forat negre, de conseqüències imprevisibles. I amb la sorpresa final que s’espera d’un relat d’aquestes característiques. Poc importa, doncs, davant d’una narració com aquesta, fins a quin punt estan construïts els personatges o els espais; no hi ha temps, literalment. Però tampoc no és necessari per al joc que ens hi planteja l’autor. Si hem al·ludit a Cortázar, a més, no és únicament per una qüestió de tècnica narrativa o de concepció del conte. És també —i sobretot— perquè el tema del relat de Carrère és el qüestionament de les realitats que creiem més segures, el dubte, la possibilitat que un dia qualsevol, i per un motiu aparentment innocu, tot el món sobre el qual se sustenta la nostra vida trontolle sense explicació. Aconseguir que res no siga segur, ni tan sols allò que més ho semblava: un dels objectius més habituals de la narrativa breu de l’autor argentí.
En la novel·la de Carrère, el protagonista decideix afaitar-se el bigot que ha lluït durant un bon grapat d’anys. Llança prèviament la pregunta a la dona, mig en broma mig seriosament, per temptejar-la, sense saber ben bé si en serà capaç o no. Però ho fa, en un rampell s’afaita el bigot imaginant la reacció de la gent que l’envolta: la dona, els amics, els companys de treball. L’atrau la part de joc que té, de broma; tampoc té major importància, es diu, si se’n penedeix no caldrà que espere massa temps perquè torne a créixer. Però el malson comença quan la seua esposa ni tan sols s’adona del canvi, i continua després quan de fet ningú no recorda que mai hagués dut bigot. És només el plantejament, l’inici d’un camí que no sap on el porta; on tot comença a deformar-se, primer, i a desfer-se a miques, després. Narrat des del punt de vista del protagonista, el lector l’acompanya en l’estupor, en la sensació d’irrealitat; en el dubte de si és víctima d’una broma molt pesada o d’una conspiració; de si el que viu és un malson o els símptomes de la bogeria. L’acompanya també en la inseguretat fins i tot respecte de les persones que fins el precís moment d’afaitar-se representaven els pilars de la seua vida. El final, sorprenent, sacseja el lector i li deixa marca. Però, de fet, tot el text li provoca una certa ansietat, un cert malestar, una incomoditat.
Just abans d’això hi ha les pàgines, probablement, més prescindibles de la novel·la, perquè diríem que no aporten res de nou a una trama que en aquell punt ja ha arribat al clímax, perquè no semblen tenir cap altre objectiu que ajornar l’instant del colp de gràcia. I perquè —en canvi— representen l’únic moment en què es dóna treva al lector, els únics instants en què la tensió narrativa perd intensitat i sembla voler trontollar. Si exceptuem aquest grapat de pàgines just abans del desenllaç, però, el relat de Carrère respon a aquella noció d’esfera, de forma tancada i en tensió; funciona com aquella màquina infal·lible, destinada a acomplir la seua missió narrativa amb la màxima economia de mitjans, que deia Cortázar. La brevetat del text, doncs, també s’explica en part per la tria estilística. Una prosa neta, aparentment sense artificis ni retòrica. Àgil, pensada per a dotar la narració d’un ritme que fa difícil escapar de l’espiral que compartim lectors i protagonista. I amb el contrapunt d’un humor negre que ens serveix per agafar un mínim d’aire abans de tornar al vertigen.
Que Carrère sent especial atracció pels personatges extrems, ho ha demostrat suficientment en algunes de les seues obres més celebrades: amb individus com el Jean-Claude Romand deL’adversari, o com Limónov, a qui dedica la novel·la homònima. El bigoti és anterior a aquestes, i el protagonista és un personatge de ficció, però hi podem trobar el germen del que escriuria després. Així, si en L’adversari el protagonista vivia una vida inventada, fictícia, en El bigoti el personatge ja no sap quina vida viu, quina part és real i quina una ficció. La novel·la transita per una espècie de cable de funàmbul, o pel tall d’una navalla: una línia molt fina que separaria la realitat del malson, la cordura de la bogeria. Parteix d’un context quotidià, normal, domèstic i aparentment inofensiu. Però és justament per aquest motiu, que sorgeix el desassossec, l’abisme i l’absurd d’una situació que —aquesta vegada sí— podem qualificar de kafkiana amb plena consciència. Els dos personatges principals, un arquitecte i una editora, feliçment casats des de fa cinc anys, representen la parella burgesa ideal en un París ideal; acomodada, feliç, perfecta. Les víctimespreferides dels experiments cinematogràfics —sàdics, en algunes ocasions— de Haneke, convertits en aquest cas en les víctimes ideals —especialment ell— de l’experiment literari de Carrère. Un experiment on cada pas del personatge per eixir de la situació en què es troba resulta —en la pràctica— un nivell més de degradació, una manera d’enfonsar-se més i més en l’absurd i en el terror. Arribats a un determinat punt del malson, ja només queda l’esperança de despertar i respirar alleujats. Però, això no sempre és possible.
Pere Calonge al bloc literari El Trapezi http://eltrapezi.com/el-bigoti/
(12.11.14) Procedència del text i la imatge: ENLLAÇ





Roberto Bolaño. Una novelita lumpen. Ed. Anagrama, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-339-7724-3. 158 pàgs.  La protagonista és perruquera com podia haver estat modista.

diumenge, 21 de juny de 2009

1. EGIPTE

Al llarg de la història, el pentinat no només representa un ideal estètic, sinó també un símbol de la dignitat i estatus social de l'individu. L'estudi del seu origen i evolució demostra la importància d'aquest en la cultura de cada època. El pentinat és un element diferenciador que posa de manifest aspectes relacionats amb la personalitat de l'individu i amb la societat a què pertany. Per a la formació integral del professional de la Perruqueria és imprescindible el coneixement de la història del pentinat, del desenvolupament de les diferent tècniques, els cosmètics, i de com entorn de la cura i bellesa del cabell s'ha anat creant una professió i una potent indústria que avui té enorme importància tant des del punt de vista social com a econòmic. L'objectiu d'aquest tema no és el desenvolupament pas a pas de cada tècnica del pentinat, qüestió que requereix, sobre tot un desenvolupament pràctic. S'estén més aviat, donar pautes generals per a la realització de pentinats històrics, i sobretot, perquè tingui una perspectiva clara del que significa les tècniques i la moda al servei del pentinat.

La importància del pentinat a través de la història
A través de la història, l'home sempre s'ha servit de diversos artefactes i substàncies per modificar el color o la forma del seu cabell. Els instruments que mostra la imatge són relativament recents, però la gran revolució de la perruqueria en els últims anys els allunyen molt més de la realitat actual.

L'evolució del pentinat a través de la història ha estat una progressió en espiral, és a dir, els pentinats d'una època es basaven anterior introduint nous elements. Però sempre amb un caràcter simbòlic i sobretot jeràrquic; per exemple, a les escultures baix relleus apareixen els nobles guerrers babilonis amb barba i cabellera acuradament arrissada, mentre que el poble pla s'afaitava el cap. Als nois espartans no se'ls permetia portar el cabell llarg, ja que això era un atribut de virilitat destinat únicament al baró adult. Els musulmans es rapaven el cap deixant només un floc per on pogués agafar-los l'àngel per a portar-li al paradís.

Per tot això, el pentinat s'ha d'estudiar no només des del punt d'estètic, ja que en l'actualitat, també té una funció social i diferenciadora. El pentinat marca un estil, ajuda a definir la personal de cada individu i és un element molt important en la imatge general, per això, prenent com a referència les etapes més significatives en la seva història, s'analitzarà el pentinat des de tres punts de vista:

-El valor que la societat de cada època donava al pentinat i la influència de l'entorn.
-Els cosmètics en què es basaven.
-La tècnica que s'utilitzava.

La primera i més característica de les civilitzacions, que marca un estil en el pentinat és Egipte.


-oOo-
EGIPTE

Història
Des de la Prehistòria fins a l'any 30 aC. Es distingeixen tres imperis: l'Antic o menfita (2778-2423); el Mitjà o tebà (2065?-1778); i el Nou (dinasties XVIII a XX, 1580-1090). Després se succeeixen un període de decadència, un renaixement saita, la dominació persa, la macedònica amb Alexandre el Gran i l'Imperi dels Lágides (323-30 aC), l'última representant del qual és Cleopatra, a la seva mort, el país és incorporat a l'Imperi Romà.

Els faraons
El faraó era amo i senyor de tot el regne: la terra i les collites eren de la seva propietat, controlava el comerç, les pedreres i les mines. A més, era considerat un déu, en una societat on la religió impregnava la vida quotidiana.
El faraó havia de mantenir l'ordre, la seguretat i la justícia dins del regne. També havia d'organitzar el funcionament dels canals i dics que regulaven les revingudes del Nil, per assegurar la subsistència del seu poble.

Els sacerdots i els alts funcionaris formaven una classe privilegiada dins la civilització egípcia. Els faraons van tenir molts problemes per controlar el poder dels sacerdots i evitar els abusos que els funcionaris poguessin portar a terme a territoris que estaven sota la seva custòdia ( l'administració egípcia).

Les relacions amb els altres pobles van ser molt escasses; les condiciones geogràfiques, el desert, i una societat tancada en ella mateixa van afavorir aquest aïllament. No va ser fins al segle XVI aC, i sobretot a primers del Regne Nou, que es va iniciar un període d'expansión territorial cap al Pròxim Orient que va culminar durant el regnat de Tuthmosis II.


Societat i moda
Un dels pilars de la societat egípcia és el comerç. Experts comerciants inicien l'exportació de productes, entre ells cosmètics, als països veïns.

Té una estructura social molt jerarquitzada, el màxim representant, equivalent a un déu era el faraó.

Aquestes jerarquies es marcaven molt clarament en el pentinat. Mentre el poble portava afaitat el cap, els sacerdots i membres de castes superiors s'adornaven amb complicats pentinats i profusió de perruques.

Els faraons i dignataris de la noblesa, de les arts i les lletres es protegien del sol amb perruques de bucles en forma de cordons que queien sobre l'esquena. L'ornament que marcava el distintiu de la reialesa era la serp.

Les dones nobles també utilitzaven perruques amb tocats en forma de voltor, que era el símbol femení.

Més tard, els soldats van adoptar també l'ús de perruques, molt curtes i arrissades, que adornaven amb plomes per sota de les orelles.

La moda en aquesta època la marcava fonamentalment els faraons i la cort en general, l'exemple més significatiu és el «estil cleopatra», que encara aquest segle s'ha imitat. La perruca negra, llisa, amb tall recte, estava en concordança amb el maquillatge, la principal característica del qual era perfilar els ulls amb una línia negra que s'estenia per fora de l'angle interior i exterior de l'ull.

Els cosmètics
Utilitzaven als cosmètics colorants vegetals com l'henné per aconseguir matisos caobes i vermellosos. El plom blanc l'utilitzaven ambdós sexes, tant per matisar el to de les seves perruques en verd, blau o vermell, com per maquillar el rostre.


Les tècniques
S'utilitzaven tècniques casolanes ja que aquestes tasques les realitzaven els esclaus amb certa habilitat. Per enfosquir el cabell es pentinaven amb una pinta de plom submergida en vinagre que produïa un enfosquiment gradual. Per pentinar-se utilitzaven pintes «batedors» de vori, més amples que els actuals.


El clima és un factor determinant per definir el cànon de bellesa dels antics egipcis.

Egipte té un clima tòrrid, la sequedat de l'ambient provocat per la falta de pluges, i l'aire amb sorra del desert, els obliga a recórrer a tot tipus de productes per defensar el seu organisme de l'agressió ambiental .El mètode utilitzat és dual; d'una banda es té la medicina que preserva a l'organisme de les malalties produïdes pel medi i per un altre les pomades, ungüents, cremes que s'utilitzen en medecina i serveixen al seu torn com a maquillatge, cremes hidratants... ho primera crema de bellesa que es coneix ve donada en el papir d'Ebers, junt amb receptes de medicina.

La dona egípcia observa que els elements que s'empren tant en medicina, com en els embalsamaments,(teixits, perfums, cremes...) poden ser utilitzats en profit propi, donant-los una finalitat diferent: remarcar la sensualitat, seduir i provocar. Així diguem neix la cosmètica i neix com a tal a Egipte.

Per a ells, el concepte de bellesa consistia a mantenir el més perfecte possible el cos coordinant bellesa externa amb la bondat, perfecció, harmonia. A les pintures trobades a les tombes reals, apareixen dones primes, de llargues cames, maluc estret, pits petits i realçats, cutis clar, en contrast amb la pell fosca de l'home, i cap voluminós creat amb el seu propi cabell o per perruques. Com a cànon de bellesa egípcia, tot el món coincideix en la reina Nefertiti. Si s’observa el bust de la reina, mostra una bellesa molt propera al concepte estètic actual.

La cura estètica no és privativa de la dona, també l'home es cuida en tots els aspectes. Amb algunes variants i apropiat per a la seva condició d'home es maquilla, pinta els ulls, es rapa el pelo...utilizant els mateixos productes i les mateixes tècniques.


El cabell. Finalitat i tractaments
El fet de rapar-se el cap i depilar-se tot el cos, tenia una finalitat dual: d'una banda un fonament higiènic, l'abundància de cabell era un focus de polls i llémenes i centre d'infeccions i malalties i d'altra banda la preocupació per l'estètica, sense oblidar l'alt contingut eròtic que comportava. El cabell era substituït per perruques senzilles o molt elaborades, llargues o curtes, la seva forma depenia de la moda, de l'estatus social o del moment que necessitessin fer ús d'elles. Les més sofisticades portaven trenetes o tirabuixons realitzats amb petites tenaces de ferro escalfades al foc, antecessores de les actuals i molt adornades de joieria i corones de nenúfars.

Útils i tractaments capil·lars
És possible que en les albors de la història per tallar-se el cabell utilitzessin resquills extremadament afilats de pedra de sílex, com pentini utilitzaven espines de peix, dents d'animals, branques seques...amb el pas del temps i l'aparició dels metalls se'n van anar substituint aquests instruments d'arranjament del cabell, per altres de metall, es van fabricar miralls, agulles de ganxo, pinces per a tirabuixons, agulles, punxons d'os, pintes d'os i de fusta.... Dóna fe de la seva existència les restes d'aixovars i les pintures murals, trobades a les tombes. Les perruques eren confeccionades a mà i amb cabell natural. Es parlava de perruques realitzades amb llana, però ni als aixovars fúnebres, ni en les mòmies s'han trobat restes de llana. Mantenir un cabell o perruca era de vital importància a Egipte pel sentit religiós i eròtic que tenia. Les perruques eren fixades amb una barreja de cera d'abelles i resina. Mentre la resina endurida feia d'adhesiu i mantindria els flocs al seu lloc. La cera li donava flexibilitat i no es fonia si no arribava la temperatura a més dels 60è, per tant la perruca quedaria al seu lloc fins i tot en els dies de més calor.


Cosmètics per al cabell
El papir d'Ebers és el que més fórmules ha aportat per a la cura del cabell.
Per a la caiguda del cabell: extracte de plantes de melilot (amb gran quantitat de mucilag) barrejat amb oli de ricí.

Com a tònic capil·lar: mirtil (del fulla de la murta), estimulant; tamarinde fruit de l'arbre del mateix nom, refrescant i turpertina (purgant) i o trementina.


Per a la canicie: ungüent a base d'oli, baies de ginebrer i altres plantes de difícil identificació, aplicades a cop calent (Ebers,458, 459 i 460). Per provocar la calvície a qui no li queia bé. Es posaven fulles d'una planta del Nil en oli, aquest oli s'aplicava sobre la persona antipàtica. De la seva efectivitat no es té constància

Tints capil·lars: el més usat la Henna o l'olivereta donant una tonalitat vermellosa, caoba o negre, tints que no penetren a través de la cutícula del cabell, creen una capa que amb l'ús continuat fa el cabell trencadís, es continua usant en l'actualitat. També aplicaven sobre el cabell com a tint, sang de vaca negra bullida o grassa de serp negra.

1. EGIPTE: PRESENTACIONS

1. EGIPTE: DOCUMENTS


PREHISTÒRIA
Uno de los jugadores era Arkham, e1 viejo chamán, detentador de las tradiciones, jefe espiritual del clan de 1a Pantera. Era un hombre de gran talla, enteco y arrugado, pero robusto todavía. Su larga cabellera blanca, cuidadosamente trenzada, y la abundante barba que caía sobre su pecho aumentaban su prestancia y contribuían a darle un altivo aspecto. Sólo quienes alcanzaban una edad provecta, quienes merecían e1 título de Ancianos, llevaban una barba larga. Aunque no fuese una regla estricta, los hombres jóvenes solían mantenerla corta, cortándola regularmente con una hoja de sílex. En ciertos clanes la costumbre era, incluso, afeitarse por completo la barba.

(P. 17)

-Claro que no. Es sólo una forma de adorno que corresponde a la situación de cada cual. Así, en mi caso, estos dibujos dicen que no estoy casada -respondió lanzándole una inequívoca mirada-. El ocre protege también la piel contra las picaduras de los insectos, las quemaduras del sol y del viento. También el peinado difiere, según se trate de una muchacha que no ha conocido hombre aún, de una mujer i casada o de una viuda. La gente que vive hacia el sur, según me han dicho, llevan dibujos que no pueden borrarse lavándolos, pues están impresos en la piel con la ayuda de aguja de hueso untada de colorante. Entre ellos, durante las fiestas, los hombres se ponen gorros de piel; las mujeres, redecillas trenzadas con fibras de corteza o crines de caballo.

(Pp. 83-84)

Jean Courtin. El chamán del fin del mundo. Le Chamane du Bout-du-Monde. Trad. Manuel Serrat Crespo. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-3527-5. 284 pp.




En el Antiguo Egipto el aspecto físico era muy cuidado, y en ocasiones no solo las nobles damas empleaban gran cantidad de minutos para que su presencia fuese inmaculada. Por norma, los hombres llevaban el cabello muy corto, no solo así se disimulaba la calvicie, sino que prevenía la aparición de los piojos. Por increíble que parezca, estos diminutos bichejos tan molestos prefieren los cabellos sanos y limpios a las melenas andrajosas y sudorosas. Para los egipcios de clase media-alta, la peluca era una prenda más de uso diario. En el caso de los hombres de clase alta, solían llevar pelucas de rizos. Pero, las auténticas maestras de este arte capilar eran las mujeres.

El encanto de una mujer egipcia incluía un buen peinado. Las pudientes podían permitirse el lujo de obsequiarse con pelucas de pelo natural. Tras sus baños matinales y sus sesiones de maquillaje, el colofón final era la peluca y sus complejos trazos. Si bien durante el Imperio Antiguo imperaba el cabello corto ó medio largo, poco a poco se colocó la moda del cabello largo, siempre retocado con complicadas trenzas ó pequeños rizos. En la mayoría de los casos, la peluca era un símbolo del propietario y expresaba su manera de mostrarse al mundo. Cuando se hizo el descubrimiento del Valle de las Momias de Oro, se descubrió una máscara de oro con un peinado catalogado como de un estilo único en todo el arte egipcio. A las pelucas se le podían añadir diversos tintes para darle el color deseado. El uso del tinte en el cabello, está constatado desde el 3400 antes de Cristo. El tinte se utilizaba cuando la vejez hacía aparición, pues los egipcios no hacían buen gusto de las canas, y para ello se utilizaba la alheña vegetal.

Antes de colocarse las pelucas, eran cuidadosamente peinadas por las sirvientas, ó en su carencia por los propietarios, con sumo mimo y cuidado, estirando el pelo con la ayuda de unos pequeños palos de madera. A excepción de los profetas del dios, que iban completamente rasurados, la peluca fue casi inexistente hasta la IV Dinastía puesto que se reservaba solo a la realeza y sus más íntimos personajes. Sin embargo, la eclosión de la IV Dinastía impone a las pelucas un importante papel. En la V Dinastía, la peluca es ya una prenda más de uso cotidiano en los altos dignatarios. En sus moradas para la eternidad, estos personajes de las dinastías IV, V y VI, se nos presentan con sus pelucas de trazo corto y peinado en capas. Durante el Imperio Medio, se riza el rizo y las pelucas se complican y vemos los más variopintos tocados y pelucas de gran complejidad.

Las pocas pelucas que han sobrevivido, nos muestran la belleza y perfección que los artistas peluqueros llegaron a alcanzar. El legado, aunque mínimo, nos asombra con las más finas trenzas de pelo natural ó los más vertiginosos rizos de fibra vegetal, culminadas en su mayoría por pequeñas ornamentas. En estos restos se constata que, a menudo, se le añadían a las pelucas unas extensiones de pelo natural, que se fijaban a la base de la peluca con cera de abeja mezclada con resina.
La elaboración de las pelucas estaba limitada a los artesanos que se dedicaban plenamente a este arte, y a los barberos que daban vida a los talleres de pelucas. Y es que el barbero era algo más que ese personajillo matinal que recibía a sus clientes en plena calle, al aire libre; y que con sus cuchillas de sílex ú hojas de bronce decoraba las calles de la ciudad, mientras sonreía, cauto y silencioso, escuchando los chismes que circulaban de boca en boca.

http://es.geocities.com/mas_arqueo_aegyptos/Cont/vida_Cotidiana/cabello.htm

2.GRÈCIA

Aquesta estàtua de Kore
 mostra fidelment
 el pentinat i l'ideal
de bellesa femení a Grècia.
El classicisme
Les cultures fins ara estudiades contemplaven la naturalesa com un conjunt de fenòmens inconnexos, ara les civilitzacions grega i romana l'analitzen com una unitat regida per lleis que poden ser conegudes. Raonament, observació i experiència són eines que permeten conèixer el fonament de la realitat. Amb l'art grec primer i després amb el romà s'engloba el Classicisme, un concepte clavi per a la formació de totes les manifestacions estètiques occidentals fins i tot com a mínim el segle XX.

Societat i moda
És una societat molt avançada tant en els aspectes polítics i socials com a artístics i culturals. Grècia estableix un cànon ideal de bellesa, que avui encara segueix vigent. En com a la moda diferencia entre el pentinat masculí i femení, ambdós de línies suaus i elegants en les quals dominen les ones i els rínxols, emmarquen el rostre.

Es poden observar dos estils diferents de pentinat que es corresponen o períodes històrics: l'anterior a les guerres mèdiques (segle V a de J.C.) i el posterior fins al segle I de la nostra era.

En el primer, es manifesta la influència d'orient amb rínxols i trenes artísticament dissenyades, que queien sobre l'esquena de forma simètrica. En el segon, els cabells llargs passen a ser exclusius de les dones i dels homes de lletres (Demòcrit, Epicur, Plató, Homer, Aristòtil, etc.) que es tapaven el cap amb perruques de bucles i una llarga barba ondulada.

També apareix, en la dona, el cabell recollit a la zona superior, subjecte amb una cinta i es posen de moda les pintes com a ornament.

En els déus de la mitologia grega com Júpiter, observem els pentinats amb espessos bucles sobre el front que simbolitzen altivesa i majestuositat.

En els estils de pentinats es poden establir canvis apreciables al llarg dels segles. Abans de la victòria grega sobre els perses, homes i dones portaven el cabell llarg. Més endavant el cabell llarg es va considerar adequat només per a nens i dones joves, en arribar a la pubertat, tallaven els seus cabells i els oferien als déus. Les dones, abans fins i tot del segle V aC., se subjectaven de vegades al cabell amb una cinta. Mes endavant això es va convertir en costum habitual i el cabell es recollia per darrere amb una espècie de monyo baix, a l'altura del clatell . Més tard el cabell es recollia per darrere en un pentinat amb cintes, en forma de con que s'inclinava cap a enrere. Les dones riques portaven tiares d'or i pedres precioses; i després de la conquesta romana els pentinats es van fer molt més variats i complicats, amb rínxols, ones i cabells postissos.

Barba
Fins al segle V aC. els grecs portaven generalment barba i fins i tot després els filòsofs i altres personatges distingits van mantenir aquest antic costum. Els homes més joves s'afaitaven tota la cara. Així es representava els déus joves com Apolo i Mercuri; els déus ancians com Júpiter i Vulcano apareixen sempre barbats.

Hipòcrates


Cosmètics
Encara que molts dels productes que utilitzen procedeixen d'Egipte, Grècia desenvolupa la seva pròpia indústria cosmètica basada fonamentalment en el color, que en aquesta època domina el ros encara que també utilitzen el roig.


Entre els cosmètics més utilitzats es troben: cera, mel Khol, cerussa, roig orcaneta, colorants vegetals i minerals. Productes depilatoris a base d'arsènic i plom, principalment, etc. A Atenes sorgeixen els primers establiments per a la venda específica d'aquests cosmètics, que era atesa per esclaus especialitzats.

La tècnica
Per realitzar tant les trenes com els rínxols utilitzaven espirals de filferro i cilindres metàl·lics a tall de tenalletes per arrissar. Els mètodes eren enginyosos i amb eines pesades i tosques, però variades i similars a les d'avui en dia.

Entre les restes arqueològiques s'han trobat tot tipus d'estris per a la cura personal com a: navalles de bronze forjades a mà, rentamans, agulla de ganxo i pinces de depilar, espàtules, capses, raspalls de crins de cavall, etc.

Malgrat que la major part d'aquestes feines es realitzen per esclaus, posseïa una escola de perruqueria dirigida per mestres on els joves grecs s'iniciaven en l'art de pentinar. Alguns d'aquests «professionals» van marxar a Roma a pentinar els patricis, encara que no sembla que gaudissin d'una situació molt privilegiada.


2.GRÈCIA: PRESENTACIONS